UNA HABITACIÓ PRÒPIA
Igual que l’obra de Virginia Worlf de la qual manlleva el títol l’exposició, aquest projecte de la Iolanda Sebé té a veure amb les dones i la literatura, dos elements omnipresents en el seu treball. En les seves obres, irreverents i d’un caràcter molt personal, Sebé presenta múltiples visions de la dona, que s’expressa a través del llenguatge i les formes sorgides del seu propi cos, sense cap mena d’artifici ni engany. La dona que Wolf verbalitza en la en la seva obra podem també identificar-la en les fotografies de Sebé: complexa, independent i moderna, que només precisa d’ella mateixa – i la seva habitació pròpia – per realitzar-se.
Els retrats de Sebé són tan contemporanis com atemporals, igual que els conceptes dels quals parteixen els seus projectes. En la sèrie que aquí es presenta, creada ex professo per aquesta exposicio, el poema tradicional africà Nizadles «La nostra pròpia cançò» és el seu punt de partida no només conceptual, sinó tambe emocional. És precisament aquesta sensibilitat tan crua i atrevida que caracteritza i fa úniques les seves fotografies.
La lletra d’aquest poema narra l’existència d’una cançò pensada per cadascú de nosaltres abans fins i tot de la pròpia concepció, una sort de destí que ens acompanya al llarg del camí de la vida, i que aflora en certs moments transcendentals, en els quals la nostra essència, allò que ens fa únics, es revela necessària. Amb aquest pretext, l’artista explora a través del seu objectiu el concepte d’identitat, tan complex de verbalitzar com les seves múltiples connotacions, que Sebé explora amb gran encert d’una manera tan directa com poètica.
Malgrat aquest caràcter permanent que es desprèn de la cançò, sabem que la identitat, si bé és intrinseca a tots nosaltres i ens empara al llarg de tota la existència, no té un caràcter estàtic ni immutable. Alguns elements perduren com la cançò, però l’estructura del nostre jo, el nostre destí, està conformat també pels processos de la nostra realitat, les etapes de la nostra existència i les experiències acumulades.
En un món que canvia a gran velocitat, on gairebé res és permanent, la nostra identitat es presenta també en constant transformació. Aquesta construcció de la nostra image i la seva projecció, que Slavoj Zizek anomena «identitat escènica», diu més de la nostra essència que el nostre propi jo, i sovint la veritat surt a l’exterior disfressada de ficció. Aquesta no és una idea nova: per a Nietzsche, la noció de la nostra veritat és la màscara amb la quan ens enfrontem a la realitat.
Sebé ha desenvolupat aquestes idees a través d’una estructura binària que es repeteix al llarg de tota l’exposició, identificant i reflectint tots aquells conceptes i idees que conformen la identitat en les seves fotografies. Aquesta dualitat entre allò que roman i allò que canvia, que és el que ens defineix i ens fa únics, es trasllada a les imatges per mitjà de la tècnica de la doble exposicion i l’ús de dos referents intrínsecament diferents, la dona i el card. Els dos muten al llarg de la seva existència, malgrat que la seva subjectivitat sempre roman.
L’artista capta les seves respectives imatges en diferents moments i des de diversos punts de vista, desfent-se d’allò accessori i fugint d’uns convencionalismes molt presents en la nostra societat, anat més enllà de la bellesa establerta. En la seva recerca al voltant de la identitat femenina, una constant en el treball de Sebé, desposseeix aqui la dona dels seu cabells, en un acte irreverente i simbòlic amb el quan pretén la reflexió de l’observador.
La superposició d’imatges pot tambe interpretar-se com una representacio de les diferents identitats o capes que ens conformen i ens defineixen. Al final, som un conjunto de circumstàncies, i només si sabem acceptar-les podrem realitzar-nos i crèixer.
Gemma Avinyò